dark night, one torch, three guys and... the wet tropics!

... I ja després de sopar, tot xerrant amb el recepcionista-barista-cuiner-home multi-tasques, van arribar més campistes. I... xerrant, xerrant... ens van proposar fer un camí d'un quilòmetre i mig, el Dubuji Boardwalk. Amb tota la bona fe del món vam dir que sí, que ja el faríem l'endemà. I ells ens diuen, que demà no... que es pot fer de nit també!!! hahahahahaha... em vaig posar a riure. Com volien que anéssim 3 poor-students a les 10 de la nit (ja negra, negra nit), al bell mig de la selva??!!! Per posar-hi encara una mica més d'encant, ens van dir que era molt millor fer aquest "track" de nit, endur-se unes llanternes i intentar buscar i trobar diferents animals. Sí, clar... només ens faltava això... buscar animals!!! I no estem parlant d'anar a buscar cuques de llum (com feiem a les acampades de l'escola)... estem parlant d'Austràlia, nois!! I ja sabeu que aquí... tot animal, planta i arbre pot ser perillós!!!

Per suavitzar-ho una mica, ens van dir que la nit anterior ells l'havien fet amb els nens i tot!! Sí, clar... ells eren com 8 persones i de ben segur que, sense voler, feien més soroll que només 3 poor-students, mig cagats de por. I ja sabeu que fent soroll... els animals acostumen a desaparèixer.

Els hi vaig dir que no. Estava massa cagada. Estem parlant de trobar-nos cocodrils, serps, cassowaries, possums, aranyes, kangaroos... massa coses... i sense conèixer el camí, sense cobertura al mòbil i només amb un simple frontal... ah, i a les 10 de la nit!!!

Els campistes, encara posaven més llenya al foc per animar-me. Perquè... sí! l'Ana i l'Eudald estaven decidits a anar-hi, però hi haviem d'anar junts. M'havien de convèncer. Els campistes motivats ens van oferir un frontal i una llanterna super potent (per poder veure els animals) i, per alleujar la por de trobar-nos animals "perillosos" ens van explicar que la principal causa de mort al Far North Queensland NO són els cocodrils!!!!

- Ah no??!!!!!

- No!!! Són els COCOS!! 

A mi només em faltava això... a sobre d'estar pendents de què ens podiem trobar per terra i aigua, hauríem d'estar pendents de què ens podria caure al cap. Per què els cocos són tant perillosos??!!! Molt simple, en dies calorosos on el sol radia i la temperatura arriba als 30º, els turistes busquen una ombra per seure, estirar-se a la sorra i gaudir del paisatge. Banyar-se no, està prohibit!

I sabeu sota l'ombra de quin arbre?? Sí, una PALMERA!!! I què hi ha a les palmeres??? COCOS!! I quan el coco ja està madur... CAU!!! I la dimensió del coco no és la que trobem al mercat de la Boqueria o la que venen a la platja a "cocos, cocos a 1 euro!!", no!! El coco que comprem al mercat, està dins d'una closca. I els cocos que trobem a la platja -a Austràlia-, encara estan dins la closca. Us ben asseguro que els cocos que vam trobar, ja a terra, feien uns 30 cm de diàmetre ben bons i pesaven... gairebé 2 Kg. Imagineu-vos l'impacte que pot fer si cau des d'una alçada d'uns... què diria jo... 20-25 metres? (Apa, ja teniu problema de física!)

Vaja, deixem-nos de cocos i reprenem el fil.

Després d'una llarga estona on els campistes no paraven de donar arguments a favor de l'excursió noctura, vam decdir que... HI ANIRIEM!!!

... vam agafar una llanterna, 2 frontals, el cotxe i molt de coratge...

Vam arribar al Dubuji Boardwalk. Vam aparcar el cotxe i... a començar l'aventura!! 1,5 Km de camí es van convertir en quasi UNA HORA I MITJA de "caminar". Bé... caminar no... perquè cada passa que fèiem, ens aturàvem i enfocàvem a banda i banda per tal de veure algun animal. 

Evidentment no hi ha fotos de l'aventura a la selva, però... vam fer un parell de vídeos que us poden servir per transportar-vos, per moments, allà. 

Per aproximar-vos al màxim possible a la situació que vam viure nosaltres us plantejo el següent "exercici"

- Mirar el vídeo de nit.

- Tancar els llums.

- Aïllar-vos de qualsevol so.

- Ara només us heu d'imaginar que esteu al mig de la selva (i no em val que us imagineu que esteu pujant la Canal de Santa Agnès...). No sé... si mai heu estat a la selva, imagineu-vos un espai molt verd, humit, amb arbres alts i amb la possibilitat de trobar-vos qualsevol espècie animal perillosa.

- Són quarts d'11 de la nit. 3 amics. 2 frontals (amb poca pila) i una llanterna "potent"

Si estàs preparat...

Ara afegiu una mica de vent, el so de les fulles, el rierol sota els nostres peus i... el mar de fons. (sembla bonic, oi?)

La caminada noctura va ser una càrrega d'adrenalina pura. Només començar vam trobar-nos un pòssum.
- Un pòssum? Els hi vaig dir. Vaja, però si aquestes rates també ronden per Brisbane...
Anàvem caminant amb molta precaució. Intentant fer el mínim soroll possible. I la veritat és que el soroll que fèiem era gairebé inapreciable. Crec que mai, havia estat en un lloc tant i tant fosc. I de veritat que el so de la selva, el so dels ocells, el so de la nit, el so de les fulles, el so del riu, el so de les branques que es mouen (i no saps si és per un animal que s'escapa de nosaltres, per una serp que ens visita o...) eren màgics però esgarrifants alhora. Sensació de llibertat, por, fragilitat i menudesa davant de la immensa, imponent, fosca, tenebrosa i diversa selva tropical.

Anàvem avançant, passet a passet, observant i enfocant en tot moment cada un dels racons que ens envoltàven amb la finalitat de veure (i tant sols veure) alguna cosa, però amb la por de... què passa si ens trobem "alguna cosa". De cop i volta, salta l'Eudald i diu:
- Per què no tanquem els lots?
- Estàs de broma! Li vaig dir. Només em faltava això, a mi... més negra nit...
- No, no!! Només uns segons.
- Això encara serà pitjor... Pot ser que si tanquem els lots, quan els tornem a encendre... estarem envoltats de tots els animals haver-hi i per haver de l'arca de Noè.
I amb això que sense pensar-ho massa... vam tancar els lots. Van ser 5, potser 10 segons... però es van fer eterns. Vam palpar, amb els nostres ulls, el que és la negror, el que és no veure res. Us ben asseguro que mai, mai, havia vist una nit tant fosca com aquella. Els llums apagats i nosaltres... muts. Dintre meu vaig pensar, és ben bé com si no hi hagués ningú... vols dir que l'Ana i l'Eudald són aquí??!! Amb va entrar el cangueli i vaig encendre el lot. Estaven allà.

No teniem coneixement del tros que ens quedava ni del tros que havíem fet. Només sabíem que havíem de travessar el riu, però... ja l'havíem travessat dues vegades. Finalment vam trobar un RIU, un riu que no era, ni de bon tros, els rierols que havíem travessat.  Ens vam parar una bona estona al damunt del riu (si hi havia una mena de pont). Enfocàvem, volíem veure alguna cosa (tortugues, granotes, gripaus, serps d'aigua, crancs, cocodrils no!). Només vam veure una espècie de caps grossos amb els ulls vermells. Sentiem granotes i gripaus, però costava de veure'ls.

Mentre estavem tots tres bocabadats mirant el riu, vam sentir que alguna cosa queia del cel. Barrrabum!!! Va tocar terra i el vam sentir força a la vora. No teníem ni idea de què era, però el primer que ens va venir al cap va ser: No, COCOS!!!

Només ens faltava això... si fins ara ja teníem feines per enfocar a banda i banda... ara volíem assegurar-nos que no teníem cap palmera sobre nostre. Però, tot sigui dit, sent un camí que (de dia) és transitable, segurament que el govern s'ha estalviat de tenir-hi palmeres relativament aprop. I així estalviar-se algun mal de cap (i mai més ben dit!).

Vam continuar el camí, ja amb ganes d'olorar el final. Quan... de sobte...  miro sota els meus peus i... UNA SERP!!! No, a mi no!!! Vam controlar l'instint de cridar. I, sense pensar-m'ho dues vegades, vaig decidir fer un pas i marxar corrents. La passa, va suposar trepitjar la serp. Jo vaig avançar uns metres enllà (potser n'éren un o dos), però l'Ana i l'Eudald, que anaven enganxats darrere meu i no tenien cap serp sota els peus, van desfer el camí uns metres. Vaig girar-me per veure on éren. Darrere meu. Merda... havien de travessar la serp. Però, amb la mateixa estona de "córrer" i girar-me, la serp ja no hi era. Així doncs, ells van córrer cap on era jo i... ara si... amb l'adrenalina pels núvols i conscients que el que estavem fent no era gaire segur, vam començar a caminar una mica més ràpid.

Vam caminar 10 minuts més, vam deixar el camí estret i vam agafar-ne un de carro, una mica més ample. Amb això ja intuïem un final. Però, abans... la prova final!!! Ara si, vam trobar un riu. Un riu que havíem de creuar mullant-nos els peus. Pim-pam... sense pensar-ho gaire vam travessar i... al cap de 5 minuts vam veure el cotxe!!!

Vam obrir el cotxe, ens vam tancar a dins i... durant uns minuts ens vam queda allà. Primer muts, esbofegant i després... només parlant de la serp, els cocos, la foscor,... adrenalina pura al 100%. Vam arribar al càmping a les 12 de la nit. Els campistes que ens havíen motivat a fer "l'excursió" estaven apunt d'anar a dormir. Els hi vam tornar el material que ens havíen deixat i vam fer petar la xerrada explicant el que ens havíem trobat. Després de tot... no podíem dormir. Una experiència única, la veritat. Amb moments de por, de cangueli, però d'anar avançant.


Ara, poder recordar i explicar el que vam viure no té preu. Va ser, simplement, BRUTAL!

Vam posar-nos dins la tenda, amb els nostres sacs i els coixins que vam agafar (de préstec) de la casa on vivia l'Eudald a Cairns. Màrfaga?? Què és això?? No en tenim pas de màrfaga a Austràlia!! Així doncs, sobre la gespa del càmping i dins del sac, ens vam desitjar una molt bona nit.